Back The Honeymoon Killers Welsh Honeymoon Killers German The Honeymoon Killers English Les Tueurs de la lune de miel French I killers della luna di miele Italian ハネムーン・キラーズ Japanese
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Leonard Kastle |
| Protagonistes | |
| Producció | Warren Steibel |
| Guió | Leonard Kastle |
| Música | Gustav Mahler |
| Fotografia | Oliver Wood |
| Productora | American International Pictures |
| Distribuïdor | American International Pictures i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 1970 |
| Durada | 107 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en blanc i negre |
| Pressupost | 200.000 $ |
| Recaptació | 11.000.000 $ |
| Descripció | |
| Gènere | docudrama, drama i cinema de ficció criminal |
| Tema | assassí en sèrie |
| Lloc de la narració | Alabama |
         
| |
The Honeymoon Killers és una pel·lícula de crims estatunidenca del 1970 escrita i dirigida per Leonard Kastle, i protagonitzada per Shirley Stoler i Tony Lo Bianco. La seva trama segueix una infermera hosca i amb sobrepès que és seduïda per un home atractiu, amb qui s'embarca en una ola d'assassinats de dones solteres. La pel·lícula es va inspirar en la història real de Raymond Fernandez i Martha Beck, els coneguts "assassins de cors solitaris" dels anys quaranta.
Filmada principalment a Pittsfield (Massachusetts), la producció de The Honeymoon Killers va començar amb Martin Scorsese com a director designat. Tanmateix, després que Scorsese fos acomiadat al principi del rodatge, va ser substituït per Donald Volkman, un realitzador de pel·lícules industrials, que només va durar dues setmanes[1] abans que Kastle, que havia ajudat a desenvolupar la pel·lícula, es fes càrrec de la direcció. La partitura de la pel·lícula inclou el primer moviment de la 6a Simfonia i una secció de la 5a Simfonia de Gustav Mahler. Estrenada a principis de 1970, la pel·lícula va rebre elogis de la crítica per les seves actuacions així com pel seu realisme.
The Honeymoon Killers va aconseguir l'estatus de culte, així com el reconeixement de la crítica, i va ser nomenat per François Truffaut com la seva "pel·lícula estatunidenca preferida". Una restauració digital de la pel·lícula va ser llançada en DVD per The Criterion Collection el 2003, i de nou el 2015 amb una nova transferència digital.